L’ermita del Remei, ubicada a Cervelló però fortament vinculada a Sant Vicenç dels Horts, ha estat, al llarg dels segles, un dels espais de devoció més coneguts del municipi. Però, entre finals dels anys seixanta i inicis dels setanta, va esdevenir també l’escenari d’un dels episodis religiosos més singulars de la història local: les suposades aparicions de la Mare de Déu, un fenomen que va atreure nombrosos pelegrins, va generar tensions amb el Bisbat i fins i tot va provocar una escissió entre els mateixos seguidors.
Aquesta és la història que recull l’antropòloga Josefina Roma en l’article Nuevas apariciones o la heterodoxia dentro de la heterodoxia, publicat a Arxiu d’Etnografia de Catalunya els anys 1992-1993.
Una ermita amb una llarga tradició
Abans de convertir-se en un centre d’aparicions, el Remei ja era una ermita molt coneguda a la comarca. Situada en una finca privada, era el destí de les romeries tradicionals dels pobles veïns, especialment de Cervelló, Santa Coloma de Cervelló, la Palma de Cervelló i Torrelles. Des de Sant Vicenç, és fàcil arribar-hi a peu des de la Masia de Can Costa de la Muntanya (Mas Aravitg), des del barri de la Font del Llargarut i des de l’Institut Frederic Mompou, a Sant Antoni.
L’origen de les aparicions
Segons explica Roma, el fenomen va començar en un context marcat per l’expansió dels moviments d’aparicions marianes sorgits arran del Palmar de Troya.
De fet, l’autodenominat Papa del Palmar, Clemente, va visitar Sant Vicenç dels Horts a l’inici de la seva activitat i va fer proselitisme entre famílies importants, que, segons recull Roma, van fer importants donacions al moviment del Palmar.
Un dels protagonistes va ser José Casasampere, un jove tractorista de Sant Vicenç que va visitar El Palmar en un dels viatges col·lectius organitzats per aquests fidels, gairebé per curiositat, i que a la tornada va afirmar sentir-se cridat per la Mare de Déu. Al seu costat hi havia Antonio Ruiz, un vident andalús procedent de les primeres aparicions a El Palmar i que assegurava haver rebut l’encàrrec de trobar el lloc on la Verge volia manifestar-se.
Després de visitar diverses ermites tradicionals dels voltants, tots dos van afirmar que la Mare de Déu els havia indicat que el lloc escollit era el turó del Remei.
Els primers conflictes amb el Bisbat
L’ermita ja existia, però les autoritats diocesanes van impedir que el nou grup de devots la utilitzés. Durant les peregrinacions, celebrades el dia 5 de cada mes, l’edifici romania tancat.
A més dels actes mensuals, cada dimecres al vespre es reunia el cercle més proper de fidels, que hi col·locaven estampes de la Santa Faç, sant Josep, el pare Pius de Pietrelcina i també de fra Leopoldo, una mostra de la influència que encara exercia el moviment del Palmar.
El Bisbat de Barcelona va obrir una investigació, preocupat tant per les queixes dels capellans de la zona com per la vinculació dels dos vidents amb els ambients palmaristes. Aquells anys també s’havien produït conflictes amb sacerdots itinerants que celebraven misses en domicilis particulars i qüestionaven l’autoritat parroquial. I havia molestat una visita del grup de seguidors al monestir de Montserrat, que havia interferit en les celebracions del temple.
Per evitar una ruptura oberta, dos teòlegs jesuïtes especialitzats en l’estudi d’altres aparicions marianes van actuar com a mediadors entre el grup i el Bisbat. La seva intervenció va comportar una progressiva “normalització” de la devoció: es van retirar imatges de figures encara no canonitzades, com fra Leopoldo, es van modificar pregàries i es van eliminar expressions que l’Església considerava doctrinalment incorrectes.
La ruptura entre els dos vidents
Malgrat que inicialment José Casasampere i Antonio Ruiz compartien els mateixos missatges i eren considerats igualment vidents pels fidels, les seves trajectòries van acabar separant-se el 1973.
Casasampere va concentrar tota la seva activitat al Remei i va reduir els seus desplaçaments a llocs de pelegrinatge reconeguts per l’Església, com Roma. Antonio Ruiz, en canvi, continuava visitant altres centres d’aparicions com Garabandal, Monte Umbe o El Palmar, i afirmava viure èxtasis religiosos en moments ordinaris, com era dalt d’una escala o conduint el seu cotxe.
La separació es va agreujar després de diverses experiències místiques que els mateixos protagonistes atribuïen a intervencions del dimoni i d’una forta discussió entre tots dos.
Finalment, Antonio Ruiz va abandonar el Remei i va traslladar el seu grup a l’ermita de Santa Maria del Turó, a Montcada, on afirmava que la Verge havia abandonat el Remei perquè els seus responsables s’havien apartat del veritable camí.
La transformació del santuari
Amb el pas dels anys, el centre religiós va canviar completament la seva fesomia.
L’espai sagrat va deixar de ser l’interior de l’ermita. Segons les indicacions atribuïdes a la Mare de Déu, el lloc principal de culte es va traslladar uns metres més enllà, al punt on els fidels sostenien que la Verge havia posat els peus.
Els mateixos seguidors van construir graderies, capelles, un Via Crucis que recorrien els pelegrins, una gran creu que acostumaven a besar, bancs, jardins i diversos espais de pregària. El lloc on, segons els fidels, s’hauria aparegut la Mare de Déu va quedar protegit per un vidre que els pelegrins també besaven de genolls.
També es va habilitar un espai on s’imposava el vel de la Mare de Déu als malalts i es van instal·lar imatges de sant Miquel, sant Francesc, sant Josep, la Santa Faç i la Mare de Déu del Remei.
Mentrestant, l’antiga ermita va quedar relegada a un ús molt més pràctic: es va convertir en magatzem del material utilitzat durant les peregrinacions.
L’afluència de visitants era notable. Segons descriu Josefina Roma, hi arribaven diversos autocars, principalment procedents del Barcelonès i del Segrià, fet que mostra que el fenomen havia superat l’àmbit estrictament local.
Una organització cada vegada més estructurada
Amb el temps, el moviment es va institucionalitzar. Un dels jesuïtes va continuar dirigint els rituals i interpretant els missatges atribuïts a la Mare de Déu. També es va crear a Barcelona una associació anomenada Hijas de María del Remei, que celebrava reunions periòdiques.
Per la seva banda, José Casasampere va fundar una residència per a persones grans sense recursos, una iniciativa que, segons recull Roma, ell vinculava a un encàrrec atribuït a la Mare de Déu.
L’autora també observa una progressiva burocratització del moviment. Les peticions de pregària es registraven en formularis impresos amb el nom i l’adreça dels fidels, els missatges ja no circulaven entre tots els assistents sinó únicament entre el grup dels anomenats “apòstols”, i les aparicions públiques del vident es feien cada vegada més escasses.
Segons Josefina Roma, aquesta evolució va tenir conseqüències directes sobre l’assistència.
A diferència dels primers anys, quan el contacte entre el vident i els pelegrins era molt directe, el nou funcionament més jerarquitzat va provocar una disminució progressiva de l’afluència a les romeries mensuals del dia 5.
Un cas d’estudi sobre la religiositat popular
Més enllà dels fets concrets, l’article interpreta el cas del Remei des d’una perspectiva antropològica. Roma sosté que el moviment, nascut inicialment com una expressió religiosa considerada heterodoxa per la jerarquia eclesiàstica, va acabar construint la seva pròpia ortodòxia interna.
Així, un grup que havia nascut al marge de l’Església va acabar excloent també els seus propis dissidents, reproduint mecanismes molt semblants als que inicialment havia criticat.
Tres dècades després de la publicació d’aquest estudi, les aparicions del Remei continuen formant part d’un dels episodis més singulars i menys coneguts de la història contemporània de Sant Vicenç dels Horts, on una antiga ermita de romeria es va convertir, durant uns anys, en un dels principals centres d’aparicions marianes de Catalunya.
