Els avisos de Protecció Civil que arriben als telèfons mòbils han tornat a situar les pluges intenses i el risc d’inundacions al centre de l’actualitat. Aquest octubre, amb nous avisos ES-Alert al Baix Llobregat, el perill de les crescudes ha reaparegut en la conversa quotidiana.
A Sant Vicenç dels Horts, però, la preocupació pel Llobregat és molt anterior als sistemes d’alerta actuals. Durant generacions, els veïns de la part baixa del municipi van viure pendents del nivell del riu i, quan l’aigua amenaçava les cases, el toc de campanes alertava la població perquè protegís els portals, traslladés els objectes de valor i busqués refugi. Les riuades van deixar una empremta profunda en el paisatge, l’economia i la memòria del poble.
Bona part d’aquesta història es pot reconstruir gràcies als articles de Francesc Furés, que va viure la inundació de 1898 i la va explicar a la revista MES el 1956; a l’estudi d’Enric Aymerich sobre les defenses contra el riu, publicat a la mateixa revista el 1952, i al treball Les riuades d’aquest segle, elaborat per Joaquim Pastor Font amb la col·laboració d’alumnes del Col·legi-Acadèmia Sant Vicenç i publicat a Nosaltres entre 1982 i 1983.
La resclosa de 1855 i les primeres defenses
Segons Enric Aymerich, fins a mitjan segle XIX les crescudes del Llobregat afectaven sobretot els camps i rarament arribaven a les cases, afavorides per la profunditat que aleshores tenia la llera.
L’autor situava un punt d’inflexió en la construcció, el 1855, de la resclosa destinada a alimentar el Canal de la Dreta, una infraestructura concebuda per ampliar el regadiu de Sant Vicenç dels Horts i altres municipis de la comarca. Aymerich sostenia que aquesta obra havia alterat el comportament de les aigües i afavorit que les inundacions arribessin al nucli urbà. Però aquesta és la interpretació històrica de l’autor.
En un poble on moltes famílies depenien directament dels camps, protegir les terres era una prioritat. Per això es va construir una estacada amb dues fileres de troncs de pi i feixos de canyes, entre les rieres de Torrelles i Cervelló. L’Anuario La Riera xifrava en 1.745 els habitants del municipi el 1898.
1898: la nit de la riuada de Sant Antoni
L’hivern de 1897-1898 va ser persistentment plujós. Francesc Furés, jornaler de la casa de Josep Reverter, recordava que les precipitacions i la humitat acumulada impedien treballar molts dies als camps, amb la consegüent pèrdua d’ingressos per als pagesos. La tarda del 15 de gener, quan el Llobregat continuava creixent, els habitants dels indrets més exposats van començar a preparar l’evacuació dels habitatges i del bestiar. Abans de la mitjanit, l’aigua ja havia inundat els primers sectors de la part baixa i avançava cap a altres punts del poble.
A la finca Reverter, Furés i altres treballadors intentaven protegir portals i parets per evitar que l’aigua entrés a l’habitatge. Enmig de les feines van sentir un fort terrabastall, ja que una de les parets de l’hort acabava de cedir. “La paret de l’hort s’ensorra”, va cridar Furés abans de fugir, advertit també pels crits dels companys. Els presents van aconseguir pujar alguns objectes als pisos superiors amb l’ajut de veïns voluntaris, però van quedar bloquejats per l’aigua fins a l’endemà.
Quan el poble va començar a comprovar els desperfectes, es va saber que s’havien ensorrat tres cases del carrer Nou i que Can Sabat i Cal Nino havien patit una sort semblant. A més, els danys no es limitaven als edificis, ja que la inundació havia trencat l’estacada, havia arrossegat terres i marges i havia deixat muntanyes de fang, canyes i runa en finques que fins aleshores havien estat cultivades. Furés explicava que en alguns paratges l’aigua havia excavat el terreny i hi havia format llacunes, mentre que en altres llocs la quantitat de materials acumulats feia gairebé irreconeixible el paisatge.
La recuperació va mobilitzar els mateixos habitants. Furés descrivia com va participar en el desenrunament d’una casa del carrer Nou, coneguda com Cal Tres i Torres, on havien quedat enterrades diverses botes de vi. Malgrat l’ensorrament, les van poder recuperar senceres. Aquell rescat il·lustra l’esforç per recuperar la vida quotidiana. El nom popular de riuada de Sant Antoni també conté una particularitat: Furés situava el desbordament el dia 15 i explicava que la denominació es va consolidar perquè l’aigua encara cobria bona part de la zona baixa durant la festivitat del 17 de gener.
De la muralla de 1899 a la riuada de 1913
La destrucció de 1898 va empènyer els propietaris i veïns a buscar una defensa més sòlida. Segons Aymerich, els empresaris Mata i Barbet van executar una muralla de contenció, amb aportacions de propietaris afectats, entre els quals hi havia Josep Aymerich. L’obra va quedar acabada a començaments de 1899, però només dos anys després va haver de superar una nova prova. El 21 de setembre de 1901, la riuada de la Mercè va obrir dues bretxes a la muralla, d’uns deu i cinquanta metres. Els desperfectes van obligar a reparar-la i reforçar-la amb contraforts coneguts com a esperons.
Les avingudes van continuar. L’octubre de 1907, la riuada del Remei va afectar especialment els presseguers i va tornar a fer evident la fragilitat dels conreus. Entre el 28 i el 30 de setembre de 1913, la riuada de Sant Miquel va fer créixer el Llobregat fins a superar la muralla aproximadament un pam, segons Aymerich. Després d’aquell episodi es va decidir elevar la defensa uns vint centímetres. Les fotografies conservades mostren homes entre l’aigua i el fang i una panoràmica de la plana inundada.
Tres riuades seguides als anys quaranta
El treball publicat a Nosaltres també recorda les inundacions de 1942, 1943 i 1944, conegudes sobretot a través de testimonis orals. La primera es va produir després de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat i va provocar desperfectes en habitatges i camps. Segons els records recollits pels investigadors, aquella riuada va malmetre la collita de maduixes, mentre que la de 1944 va afectar unes quaranta mojades de terra.
Entre els episodis recordats pels testimonis figura també la mort de Josep Font Mallol, de Cal Grill. L’estudi de Nosaltres explica que va morir arran de l’impacte emocional que li va causar veure arribar l’aigua als camps i al poble durant la riuada de 1942. La vinculació entre la mort i l’ensurt és la que transmet la font oral recollida dècades després; no consta, en la documentació aportada, una confirmació mèdica independent.
1962, la catàstrofe que també va colpejar Sant Vicenç
La nit del 25 de setembre de 1962, els aiguats torrencials van provocar una de les catàstrofes més greus del segle XX a Catalunya, especialment al Vallès. Sant Vicenç dels Horts, però, també va patir la crescuda del Llobregat. Les campanes de l’església van sonar durant la matinada per advertir els habitants i l’aigua va penetrar en carrers de la part baixa, especialment al carrer del Riu i al carrer Nou. Moltes famílies van protegir els portals amb bagants i van pujar els mobles als pisos superiors abans de marxar.
Els desperfectes van deixar una vintena de famílies sense habitatge, segons l’estudi. A més dels murs i les cases afectades, l’aigua va malmetre la carretera, els accessos i els camps, on va arrencar arbres fruiters i va arrossegar terra fèrtil. Les pèrdues agrícoles es van estimar en uns quinze milions de pessetes de l’època, una xifra recollida a la investigació local. Els autors també relaten la mort d’una família que s’havia refugiat sota les arcades del pont de Molins de Rei; amb el material disponible no és possible establir de manera independent quantes persones eren ni tots els detalls de l’episodi.
La riuada del 1962 reflecteix, a més, un Sant Vicenç que ja no vivia únicament de l’agricultura. A l’empresa Muntatges i Electrificacions Palosca, l’aigua va malmetre motors elèctrics i va destruir un forn, fet que va obligar a interrompre l’activitat. La fàbrica tèxtil de Francesc Sabat Faura també va patir danys en materials i mercaderies emmagatzemades. El desastre ja afectava també el teixit industrial.
Una de les respostes més visibles a la destrucció va ser la construcció de 120 habitatges prefabricats al sector de Montanyons, darrere del Seminari Salesià. Coneguts com els “albergs provisionals”, es van aixecar per allotjar famílies damnificades i atendre altres necessitats d’habitatge. Les obres van començar el novembre de 1962 i van acabar el gener de 1963. D’allà van néixer uns altres barris, però aquesta és una altra història.
1971, desapareix el pont de Carles III
El desembre de 1971, les crescudes dels dies 6 i 30 van acabar amb una infraestructura emblemàtica com era el pont de Carles III, que comunicava Sant Vicenç dels Horts amb Molins de Rei. Segons Pastor Font, la primera pedra s’havia col·locat el 1764 i la construcció tenia quinze arcades i uns tres-cents metres de longitud. Durant més de dos segles havia estat una comunicació essencial entre les dues ribes.
La força de l’aigua va provocar l’ensorrament de pilars i arcades. Entre els factors que podien haver debilitat l’estructura, actuacions als fonaments i extraccions de grava a l’entorn del pont; cal distingir aquesta explicació històrica de la certesa que les crescudes van precipitar la seva caiguda. Militars desplaçats des de Saragossa van ajudar a instal·lar un pas provisional de barques per als vianants.
Aquell desembre, el riu també va tornar a entrar als carrers Nou, del Riu i de les Parres, va perjudicar conreus i instal·lacions industrials i va provocar problemes en el subministrament d’aigua potable per l’afectació d’un pou. El nou pont es va posar en servei el desembre de 1972, però la desaparició del de Carles III es va incorporar a la memòria col·lectiva com un dels símbols més visibles de la força del Llobregat.
1982, el riu torna a entrar a la part baixa
El 8 de novembre de 1982, un altre episodi de pluges intenses va fer créixer el Llobregat. El treball de Nosaltres situava el cabal de la crescuda en 1.300 metres cúbics per segon. Les campanes van tornar a alertar la població i els veïns de la part baixa van recuperar gestos apresos de generacions anteriors: col·locar els bagants, pujar mobles i mantenir-se pendents de l’evolució de l’aigua. Els carrers Nou, del Riu i de les Parres van resultar afectats i els camps van perdre sembrats i arbres fruiters, encara que la crònica assenyalava que els desperfectes al nucli urbà havien estat inferiors als d’altres grans inundacions.
En aquelles hores, fins i tot es va plantejar destruir un pont provisional perquè no obstaculitzés el pas de l’aigua. Finalment, el nivell del riu va baixar i no va ser necessari. Cap defensa havia eliminat del tot la vulnerabilitat de les terres baixes.
De les grans riuades del segle XXI als avisos ES-Alert
Les crescudes del Llobregat no van desaparèixer amb l’arribada del segle XXI. El juny del 2000, el riu va assolir un cabal de 1.350 metres cúbics per segon a Martorell, mentre que l’octubre del 2010 es van registrar 930 metres cúbics per segon a Sant Vicenç dels Horts. Un dels episodis més destacats va arribar el gener del 2020, durant el temporal Gloria, quan el cabal va assolir els 1.400 metres cúbics per segon al seu pas pel municipi, segons un estudi dels geògrafs Joaquim Farguell i David Pavón, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans. Més recentment, el novembre del 2024, el Llobregat va arribar als 243 metres cúbics per segon, en un episodi que va motivar recomanacions de precaució a les zones pròximes a la llera.
La protecció davant les inundacions, però, havia experimentat canvis importants durant les darreres dècades del segle XX. Entre 1988 i 2003, durant el mandat de l’alcalde Ricard Pérez Miró, es va construir un canal de desguàs pluvial per evitar les inundacions que històricament afectaven el municipi, una actuació que el mateix Ajuntament va destacar el 2022. Segons un testimoni local, aquesta infraestructura va contribuir a reduir els problemes d’inundacions, tot i que algunes remodelacions urbanístiques posteriors podrien haver modificat els pendents dels carrers i dificultat l’evacuació de l’aigua de pluja.
La història de les riuades és també la història de com Sant Vicenç dels Horts ha après a conviure amb el Llobregat. De les primeres estacades de pi i canyes a les muralles de contenció i els sistemes moderns de drenatge, el municipi ha intentat protegir-se d’un riu que durant segles ha estat una font de riquesa agrícola i, alhora, una amenaça per a la població.
Avui, els sistemes de predicció meteorològica, el pla INUNCAT i els avisos ES-Alert han substituït les campanes que antigament advertien els veïns de les crescudes. Les circumstàncies han canviat, però la memòria de les grans inundacions continua recordant la importància de mantenir la vigilància davant els episodis de pluges intenses.
Aquest article s’ha escrit amb la col·laboració de Camil Rull, membre de la Secció d'història del Centre d'Estudis Locals (CEL) de Sant Vicenç dels Horts.
