Cornellà, El Papiol i Pallejà tenen un castell al mig del casc urbà. Molins de Rei té el Palau dels Requesens, també al mig de la vila, i les ruines de Castellciuró a la muntanya. Cervelló té el seu castell dalt d’un esperó rocós. I si ens allunyem uns quilòmetres, trobem les ruines de les fortificacions de Voltrera, a Abrera, i d’Eramprunyà, a Gavà, el castell de Sant Boi reconvertit en hotel i el de Castelldefels en museu de la pirateria.
On és el “castell” de Sant Vicenç dels Horts? Hi havia un al cim del Montpedrós, del que parlarem en un altre article, i un edifici noble que rebia aquest sobrenom al mig de la vila.
Què va passar l’any 1976 perquè desaparegués? Per què Sant Vicenç s’ha guanyat fama d’enderrocar els seus edificis emblemàtics, com Can Perals, Can Trian o l’antiga Societat Cultural La Vicentina? La resposta segurament la coneixeu. L'evolució urbanística del poble que en poques dècades va esdevenir una ciutat amb més de 20.000 habitants ens dona la clau: construir és sovint destruir.
Can Perals: un casalot monumental a la Vila Vella
Just al davant de l'església parroquial de Sant Vicenç Màrtir, residia des del segle XIV fins al darrer quart del segle XX l'edifici més senyorial de l'arquitectura civil de Sant Vicenç dels Horts. En perfecta dualitat, el temple representava la religió i el gran casal, el poder dels nobles.
Can Perals s’alçava com una magna infraestructura coneguda popularment, i alhora erròniament, sota el qualificatiu de "el Castell" dels barons de Cervelló (o castell de Sant Vicenç dels Horts). De fet, era una imponent residència palatina registrada sota les denominacions de Cal Perals o Can Triter.
No era una estructura militar flanquejada per torrasses i fossats concèntrics, com podem pensar d’un castell. La fitxa 1745 de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya li dona un origen defensiu, però va anar evolucionant a gran casal renaixentista, fins anar perdent prestigi i fer-se servir com a habitatge i usos agrícoles, als segles XIX i XX. El sobrenom de “castell” evocava, més aviat, la seva condició jurisdiccional, atès que era el centre des d'on s'havia administrat el poder feudal de la vila.
Situem-nos a l’actual plaça de Sant Jordi i imaginem un paisatge ben diferent al que coneixem: una església romànica, un cementiri i al davant un castell defensiu.
La façana principal es trobava a l’actual carrer Nou, número 8, davant Can Costa, entre el carrer Ribot i la plaça Catalunya, abans anomenada plaça del Mercat o Les Voltes, on és avui la Biblioteca Municipal. A la façana de darrera hem de situar el cementiri i la sagrera, que existia des del s. XI-XIII i va perdurar fins a la construcció del nou cementiri l’any 1881, i que era el radi de protecció eclesiàstica al voltant de l’església, que llavors era d’estil romànic llombard. A la sagrera, hem de situar un conjunt dens de sitges subterrànies excavades a la terra per conservar el gra i els llegums, protegits pel caràcter sagrat de l'indret davant de possibles saquejos.
A la part de darrera de Can Perals, donant a l’església, hi van haver altres edificacions menors i fins i tot un carrer curt anomenat de Sant Vicenç, que enllaçava el carrer Ribot amb la plaça de l’Església i que va desaparèixer quan es van enderrocar les cases dels treballadors de la línia del ferrocarril, a mitjans del segle XX.
Ubicació del castell dels barons de Cervelló a Sant Vicenç dels Horts. Plànol de 1913.
Can Perals: residència dels Barons de Cervelló
Els registres paleogràfics de la Cancelleria, així com el dietari del Manual de Novells Ardits, assenyalen inequívocament que va ser la residència oficial d'aquesta gran dinastia de barons. El mateix recinte va ostentar un paper transcendental a les hores baixes de la Corona de Mallorca quan, segons les pròpies cròniques del fugitiu, el rei Jaume III de Mallorca s'hi va allotjar com a refugi l'any 1344 durant la seva desesperada evasió de les forces perseguides pel seu cunyat i enemic, Pere el Cerimoniós.
El mateix dietari confirma que el castell mantenia la seva condició de referència institucional de la vila, atès que hi va acudir una comissió dels consellers de Barcelona l'any 1594 per a «prendre les postats» o potestats oficials. És a dir, per assumir el control temporal de la jurisdicció.
La baronia és un títol nobiliari i això comporta que va canviar de mans entre diferents famílies i estaments. I amb ella, els drets jurisdiccionals, civils i criminals, la recaptació dels tributs i dels drets sobre els molins i les sèquies, i la seu institucional: el “Castell”. Va ser propietat de la corona catalano-aragonesa durant el s. XIV, de la ciutat de Barcelona del 1390 al 1411 i de les famílies Ballester-Bellera, Luna, Ansa, Ivorra i Copons, els segles posteriors.
El llibre “Un noble català a la Guerra de Successió: Exhumació de la tomba del baró de Cervelló”, de J. Santacana, N. Llonch i M. Pujol ens explica un episodi trascendental. Els barons de Cervelló tenien el seu palau principal a Barcelona, al costat de la plaça del Born, entre els carrers de Calders i Esparteria, i vivien en hores baixes, si atenem a la pobresa de l’inventari de béns post mortem del baró que està enterrat a l’església de Sant Vicenç dels Horts, del qual parlarem en un altre article.
Arran de la destrucció que va patir el Born de Barcelona pel borbardeig i setge del 1714 i l’ordre del nou rei Felip V d’enderrocar els espais propers a aquest palau, per construir la Ciutadella, els barons van decidir fixar la seva residència a l’edifici senyorial de Sant Vicenç. Pels volts de l'any 1717, la família, encapçalada pel baró, Ramon Fèlix d'Iborra i Vilallonga, i la seva muller, Manuela de Descatller, va haver d'evacuar tots els mobles i baguls de Barcelona i traslladar-se a viure de forma permanent a la casa-palau de Sant Vicenç dels Horts.
El baró travessava una situació econòmica delicada i havia donat suport al candidat perdedor de la Guerra de Successió. La solució? Deixar Barcelona i viure a Sant Vicenç dels Horts.
En haver simpatitzat amb l’arxiduc Carles d’Àustria com a pretendent al tron durant la Guerra de Successió Espanyola i tenir vincles familiars amb exiliats a Viena (com el gendre del baró, Francesc de Copons), la família no tenia influència en la nova administració borbònica. Recloure's a Sant Vicenç dels Horts els va permetre mantenir un perfil discret, evitar represàlies majors i protegir el patrimoni familiar durant els difícils anys de postguerra.
Els barons ja hi residien de manera estable quan es va produir l'incendi de l'església romànica, el 28 de setembre del 1717, i van participar activament en la recaptació de fons per al nou temple, entre 1718 i 1724. Fins i tot, demanant contribucions casa per casa per pagar els manobres, tal com apunta el llibre esmentat. Sense dubte, la seva presència va decantar que es construís l’actual església de Sant Vicenç Màrtir a l’estil del barroc català, elegant, modern i auster, digne dels barons, que van presidir la seva benedicció oficial l'abril de 1725. No és casual que la façana vicentina recordi la de l’Oratori de Sant Felip Neri, iniciada l’any 1721 al costat de la Catedral de Barcelona.
Sala interior de Can Triter amb llindes decorades. Antoni Gallardo i Garriga, 1924, Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
El gran valor patrimonial del castell de Sant Vicenç dels Horts
Al llarg del segle XVI, la finca havia experimentat una reestructuració funcional i estètica radical, passant de ser una estructura defensiva medieval a consolidar-se com un palauet rural i casal pairal de caràcter civil.
Des d'un vessant purament arquitectònic, el casalot era un paradigma excepcional d'unió entre l'estil protorenaixentista català i els vestigis gòtics. Configurat sobre una vasta planta quadrada central, l'edificació s'articulava interiorment mitjançant una superposició de robustes arcades sustentadores. Al pis superior de la construcció s'obria una delicadíssima galeria de clara inspiració plateresca, de proporcions elegants, farcida de profusa ornamentació a base d'estucs i treballs de guixeria que atorgaven un gran refinament a l'estança de la noblesa.
El magnetisme visual de l'edifici requeia eminentment a la zona inferior de la seva façana. L'accés quedava presidit per una superba portalada adovellada de la qual es té constància que presentava, en una elaborada llinda superior, relleus amb motius i signes religiosos combinats amb l'epigrafia fundacional que informava del seu promotor i reforma renaixentista: el nom de Joan Triter i l'any gravat 1539. Cal dir que és documentada geneològicament a Sant Vicenç l’existència d’un home amb aquest nom, que va nèixer al voltant de l’any 1500.
Als laterals del pis baix, hi resplendien esplèndids finestrals obrats en pedra que enquadraven magistrals representacions d'escultura ornamental pertanyents a l'estètica del segle XVI. Aquest conjunt conformava una petita joia del patrimoni laic en un entorn marcadament agrari.
L’especulació immobiliària i l’enderroc de Cal Perals
Aquesta monumentalitat incontestable, amb més de sis segles d'antiguitat documentada i un immens potencial museístic localitzat en ple eix vertebrador de la localitat, va sucumbir no per un cataclisme natural ni pels efectes d'una guerra, sinó per l'ànsia del desenvolupament immobiliari incontrolat tan característic del període franquista i postfranquista. La “cultura del totxo” i el menyspreu a la cultura patrimonial.
Durant els anys seixanta i setanta del segle XX, Catalunya, i de manera molt més aguda la comarca del Baix Llobregat, van experimentar un fenomen de gran creixement demogràfic. Això va esdevenir arran de l'arribada d'abundants contingents d'obrers i famílies, provinents de regions agrícoles deprimides de la resta d'Espanya, que cercaven inserir-se en els emergents polígons de la indústria metropolitana.
Sant Vicenç dels Horts va transitar a un ritme abismal de ser un poble semi-rural, format per petits nuclis i masies, a esdevenir una de les ciutats dormitori del gran continu de Barcelona.
L'augment de la demanda d'habitatges barats, sumat a l'esclat del negoci del totxo ("el desarrollismo"), va generar una pressió especulativa irrefrenable sobre el sòl urbà central. Les antigues parcel·les de cases i patis interiors s'observaven sota l'òptica de la seva rendibilitat mètrica, per erigir-hi noves promocions d'edificis de pisos.
Què fer amb un palauet degradat, difícil de mantenir i que suposa impostos municipals? Vendre’l onerosament, enderrocar-lo i construir un bloc de pisos.
En aquest clima de falta de legislació en termes de protecció de béns d'interès que protegís adequadament el patrimoni del capital privat (sota la inacció o fins i tot complicitat velada de les autoritats competents que governaven els plans d'ordenació municipal d'aleshores), Cal Perals va ser objecte d'una llicència d'enderroc.
El tràgic desenllaç es va materialitzar l'any 1976, quan la maquinària pesant va enderrocar l'edifici gòtic-renaixentista. Segons el Sr. Enric Aymerich, van aparèixer en el subsòl diverses tombes cobertes amb tegulae i restes d'un arc fet amb pedra vermella, que podia ser l'entrada al cementiri en època posterior, ja que hi havia una ossera.
Una autèntica tragèdia descrita per analistes del municipi com un "tsunami de l'especulació urbanística" que es va emportar el casal on havia dormit un monarca i dictaminat la vida local, reduint la identitat arquitectònica vicentina a una muntanya de runa.
La taula de salvació: Els fons del Museu Municipal de Molins de Rei
L'absència de resposta proactiva de les entitats i govern vicentí de la dècada de 1970 davant el pas de les excavadores hauria suposat la pèrdua de l'herència dels barons de Cervelló, si no hagués estat per la ràpida intervenció a l’altra banda del riu. Davant el desastre patrimonial imminent, un col·lectiu d'entesos vinculat al Museu Municipal de Molins de Rei va executar accions d'emergència per rescatar les últimes peces d'art abans de la seva demolició.
Aquest museu d'àmbit local, impulsat originalment l'any 1953 per cercles culturals lligats a la indústria tèxtil Samaranch i oficialitzat com a institució municipal l'any 1968 sota una clara directriu de vetllar pels vestigis arqueològics i arquitectònics de l'entorn comarcal, va aconseguir la custòdia d'alguns fragments cabdals del casalot.
L'èxit d'aquestes gestions de mecenatge va possibilitar extreure i arrencar dels murs que s'enfonsaven dos dels magnífics finestrals esculturats de pedra calcària pertanyents al segle XVI, i també el propi portal originari de Cal Perals del segle XV o principis del XVI, així com elements ceràmics auxiliars com diversos panells de socarrats tradicionals.
Aquests béns han quedat sota la custòdia del museu municipal de Molins de Rei. Dels dos grans finestrals rescatats, un va ser subjecte a processos acadèmics de restauració per assegurar-ne la consistència. El podem veure a les fotografies adjuntes i avui es mostra com a llinda de porta, prop d'un tros de columna amb el seu capitell, al museu del carrer Pintor Fortuny 55, de Molins. Montserrat Pagès i Paretas els va catalogar com a pertanyents a Can Perals, a les fotografies guardades al Fons ACBL50-14 / ACBL50-14, codis ACBL50-14-N-3838 i ACBL50-14-N-3836 de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.
Pel que fa als "socarrats" o peces ceràmiques ornamentals dels sostres, eren gravats d'estil gòtic i es podrien datar al segle XVI. En el seu moment, eren exposats al museu de Molins de Rei, com recorda Joan Vilaseca, però avui no hi figuren identificats. I pel que fa a la porta de pedra principal, amb la inscripció gravada, és difícil saber si es va rescatar. Des del museu, no recorden tenir-la al seu inventari.
Fotos pròpies. Fragments exhibits al Museu Municipal de Molins de Rei, c. Pintor Fortuny 55, octubre del 2026.
El penediment final
Diuen qui saben sobre les cròniques familiars de Sant Vicenç que vendre el Castell va ser una decisió difícil, però “la pela és la pela” i la proposta immobiliària a sobre de la taula era massa llaminera. L’edifici havia aguantat dempeus 600 anys i el seu estat era força deplorable.
Després d’haver sigut la residència dels barons de Cervelló, aquest edifici senyorial s’havia cedit a una comunitat de monges i, posteriorment, va tenir una funció mixta d’habitatge de la família Perals i centre d'emmagatzematge de la producció agrària (vi, cereals i fruits dels horts). A mida que Sant Vicenç dels Horts s'industrialitzava i abandonava la dependència agrícola, el casal va anar perdent la seva utilitat, patint una manca progressiva de manteniment que en va accelerar la degradació física.
Els hereus de la nissaga Perals potser afrontaven dificultats per costejar la restauració i els impostos d'un edifici de grans dimensions, desproveït de rendibilitat agrària i sotmès a la pressió de l'entorn urbà densificat.
Fos com fos, el projecte de la constructora era enderrocar el casalot i construir el bloc residencial de 5 pisos que veiem ara, amb habitatges plurifamiliars i locals comercials a la planta baixa. El preu que pagaria als propietaris pujaria diversos milions de pessetes, que eren un import de primer ordre l’any 1976 i que va conduir a la signatura de la compravenda.
Com a paradoxa, la inscripció de l'edifici en el registre estatal de Béns d'Interès Cultural (BIC) es va formalitzar 12 anys després que l'edifici hagués estat enderrocat, el 8 de novembre de 1988, aplicant el Decret de 22 d'abril de 1949 sobre protecció dels castells espanyols i la posterior Llei 16/1985 de Patrimoni Històric Espanyol. Aquesta declaració protegia de iure una estructura que ja no existia de facto sobre la parcel·la.
Els qui coneixen les coses del poble que es diuen i no es diuen, asseguren que el venedor se’n va penedir quan ja sentia que s’acostava la seva fi. Va cobrar el preu d’un solar, però ja no hi havia manera de recuperar el castell.
Josep Salvany i Blanch. Finestres i golfes de Can Perals a Sant Vicenç dels Horts
