Al cor de la concorreguda Carretera de Sant Boi, a Sant Vicenç dels Horts, s'aixeca un dels punts de referència urbans i comercials més emblemàtics del municipi. Els espais de restauració amb terrasses, els rètols lluminosos, les pistes de bitlles, el nou gimnàs i el bon record d’uns cinemes que no van acabar de quallar configuren l'imaginari col·lectiu associat a un nom únic: La Vailet.
Sota aquesta façana de tardes d'oci i consum, s'hi amaga una de les històries de resistència, transgressió i valentia més extraordinàries, i alhora més injustament silenciades, de la nostra història.
La Vailet va ser una persona de carn i ossos. Una dona nascuda a Sant Vicenç dels Horts que, en l'època més fosca i sagnant del segle XIX, va prendre una decisió que desafiava les lleis no escrites de la seva societat: es va vestir amb roba d'home i va empunyar les armes, per llançar-se als boscos i riberes i combatre l'exèrcit imperial més poderós del món.
El Baix Llobregat a les portes de la guerra
Per comprendre les accions de La Vailet, cal situar-se en el tauler d'escacs geopolític de principis del XIX. L'any 1799, el cop d'estat del 18 de Brumari havia atorgat a Napoleó Bonaparte el control politicomilitar de la República Francesa i l'any 1804 s'havia coronat emperador d'un imperi en constant i voraç expansió.
Espanya, governada per una monarquia borbònica profundament desacreditada i afeblida, va cometre l'error estratègic de permetre el pas de les tropes imperials franceses pel seu territori amb la suposada intenció d'envair Portugal. Tanmateix, allò que havia de ser un trànsit logístic es va transformar ràpidament en una ocupació militar a gran escala i en la usurpació del tron espanyol a favor de Josep Bonaparte l'abril de 1808.
Aquest engany va desencadenar un aixecament popular sense precedents que marcaria l'inici del que la historiografia espanyola denomina la Guerra de la Independència, però que a Catalunya es coneix de manera autòctona com la Guerra del Francès.
El conflicte va suposar un trauma demogràfic i econòmic absolut per al país. Catalunya, per primera vegada des de la derrota de 1714 (noranta-quatre anys abans), va organitzar un govern propi, la Junta Superior de Catalunya, creada el mateix 1808 per coordinar les operacions militars, recaptar impostos, emetre moneda i gestionar els subministraments de la resistència. Aquesta Junta actuaria inicialment des de Lleida, però la pressió militar francesa l'obligaria a traslladar la seva seu fins a vint-i-dues vegades per evitar la captura.
En aquest context de caos institucional i militar, la comarca del Baix Llobregat va adquirir una importància estratègica cabdal. El riu Llobregat era l'última gran barrera natural que protegia o amenaçava, depenent del bàndol, el corredor sud cap a Barcelona i Tarragona. Les poblacions riberenques, tradicionalment dedicades a l'agricultura, es van veure de sobte convertides en la primera línia d'un front militar despietat. Sant Vicenç dels Horts, amb la seva ubicació privilegiada als peus de la muntanya i a la riba dreta del riu, es preparava per rebre l'impacte directe de la maquinària de guerra napoleònica.
“Batalla de Molins de Rei. Episodi de Sant Vicenç dels Horts”, autor: Joseph Bernard Flaugier, Museu d’Història de Barcelona
Les batalles de 1808 i la caiguda de Sant Vicenç
L'hivern de 1808 va ser particularment cruent a Catalunya. L'exèrcit regular espanyol, sota el comandament del general Juan de Vives, intentava frenar l'avenç del setè cos de l'exèrcit imperial francès, dirigit pel temible general Gouvion Saint-Cyr. El 16 de desembre de 1808, prop de les terres del Vallès Oriental, es va produir la Batalla de Llinars (també coneguda com la Batalla de Cardedeu), que va culminar amb una desastrosa derrota de les forces espanyoles. Aquesta desfeta va obligar les restes de l'exèrcit defensor a iniciar una retirada agònica cap al sud, buscant desesperadament la línia defensiva del riu Llobregat per reorganitzar-se i frenar els imperials.
Això ens porta al fatídic 21 de desembre de 1808, data que quedaria gravada amb foc en la història de Sant Vicenç dels Horts. Aquell dia es va lliurar la transcendental Batalla de Molins de Rei. Malgrat el nom oficial amb què ha passat als annals de la història militar, els estudiosos assenyalen que el veritable nucli dels combats es va situar a les altures properes a Sant Vicenç dels Horts i enfront del pont de Carles III, abastant des de l'Ermita de Sant Antoni fins als voltants de nuclis com Can Ros.
En perdre la batalla, Sant Vicenç dels Horts va ser sotmès a un saqueig implacable, per part de les tropes franceses. Collites robades, presoners, terror absolut i probablement cases cremades i violència indiscriminada.
Va ser precisament de la ràbia, la indignació i la necessitat vital de supervivència generades per aquest saqueig que va néixer el sometent i la guerrilla local. I va ser en aquest context de cendra i desesperació on una jove vicentina va decidir que no seria una simple víctima de la història. El seu nom era Maria Esclapé.
De Maria Esclapé a "la Vailet": El naixement del mite guerriller
La reconstrucció biogràfica de figures pertanyents a les classes populars del segle XIX, especialment quan es tracta de dones implicades en moviments clandestins o guerrillers, representa un desafiament immens per a la investigació històrica. L'oficialitat dels arxius sol recollir els noms de generals, ducs i polítics, però rares vegades s'atura a descriure la vida de la pagesia mobilitzada.
La clau de volta per dotar de corpus històric a aquesta figura ens la proporciona una obra cabdal per a l'estudi de la Guerra del Francès a Catalunya: Barcelona Cautiva, escrita pel pare Ferrer. En les pàgines d'aquesta crònica, s'estableix de manera inequívoca que la dona coneguda popularment amb l'àlies de "La Vailet" es deia, en realitat, Maria Esclapé, i que era originària ("filla") de la vila de Sant Vicenç dels Horts.
El pare Ferrer la descriu vestida amb hàbits d’home, mostrant valentia en posar-se al mig del camp de batalla i exhibint una excel·lent punteria amb el fusell, tot i que la seva tasca principal consistia en carregar les armes pels companys de lluita.
La tradició oral transmesa de generació a generació a Sant Boi, on va viure la Vailet, recorda que va conservar els aires masculins tota la seva vida i que li va costar acostumar-se a la vida ordinària un cop acabada la guerra.
La Vailet a la guerra de guerrilles del Baix Llobregat
Davant l'esfondrament de l'exèrcit regular espanyol després de la Batalla de Molins de Rei, la resistència va mutar. A partir del 1809, l'estratègia al Baix Llobregat va prendre la forma de guerra de guerrilles. L'objectiu ja no era presentar batalles campals en formació tancada contra un enemic tècnicament superior, sinó aplicar tàctiques de desgast: emboscades, tall de línies de subministrament, assassinats d'oficials aïllats i atacs llampec.
En aquest ecosistema de violència endèmica, Maria Esclapé es va unir a la guerrilla. A diferència del rol secundari, logístic o de cures mèdiques a la rereguarda que la societat patriarcal reservava a les dones en temps de conflicte, ella va fer el pas decisiu cap a la primera línia de combat. Les fonts que n'han preservat la memòria detallen la seva presència constant en les contínues batalles que van assolar el riu Llobregat, destacant de manera molt específica la seva intervenció armada a Sant Boi de Llobregat.
La Maria s’uneix així a altres comandantes de sometent i guerrilleres d'èpoques similars, de diferents territoris catalans, com la Susana Claretona, la Margarita Tona, la Magdalena Bofill, la Rosa Venàs de Lloberas o les 200 dones de la Companyia de Dones de Santa Bàrbara que van participar als setges de Girona.
La Vailet era vicentina, i el seu camp d'operacions va ser la vall del Llobregat. Tenia un paper destacat3 dins de la partida guerrillera i assumia funcions tècniques d'alt risc. S'explica que era l'encarregada de carregar les armes de foc durant els enfrontaments.
Aquesta dada, que pot passar desapercebuda per a un lector contemporani, conté una gran rellevància operativa. L'armament d'avantcàrrega de principis del segle XIX, com els mosquets o les escopetes de pedrenyal, requeria un procés de càrrega complex i mil·limètric: trencar el cartutx de paper, abocar la pólvora negra pel canó, introduir la bala de plom, premsar-ho tot amb la baqueta, encebar la cassoleta i preparar el peu de gat. Fer tot això de pressa, enmig del fum cegador de la pólvora, amb el soroll eixordador de l'artilleria i sota el foc de resposta de les files franceses, exigia una sang freda i una destresa tècnica formidables. Una errada en la mesura de la pólvora podia fer esclatar l'arma a les mans; un retard en la càrrega podia costar la vida de tota la partida.
En paral·lel a aquesta eficàcia militar, els relats històrics destaquen el seu carisma. Maria Esclapé no només subministrava potència de foc, sinó que animava la moral dels combatents enmig de la batalla. Aquesta capacitat de lideratge moral en les trinxeres i els boscos evidencia un perfil de dona forta, resolutiva i respectada pels homes de la seva partida, els quals confiaven les seves vides a la celeritat i el coratge d'aquella jove.
“Batalla de Molins de Rei”, M. C. Langlois, 1826-1830
Vestir d'home en un món de sang i pólvora
Potser el tret més icònic de la figura de Maria Esclapé és precisament allò que li va atorgar el seu nom de guerra: vestir robes pròpies d’home. En català, "vailet" s'utilitza històrica i etimològicament per descriure un noi jove, un mosso o un aprenent. El fet que una dona jove o adulta fos reconeguda per la comunitat mitjançant un article femení acompanyat d'un substantiu inequívocament masculí ("La" Vailet) il·lustra l'impacte visual i social que la seva aparença generava entre els seus contemporanis. Ella era, literalment, la dona que es vestia i operava com un noi.
En l'albada del segle XIX, que una dona decidís posar-se uns pantalons, una camisa ampla i unes botes masculines constituïa una infracció gravíssima de les normes morals i religioses de l'Antic Règim. Què va portar Maria Esclapé a prendre aquesta decisió radical? L'anàlisi històrica apunta a una combinació fascinant d'imperatius tàctics, necessitats de supervivència i rebuig de les estructures opressores:
- L'exigència de la geografia i la mobilitat bèl·lica: L'abillament femení tradicional de l'any 1808 (faldilles llargues i pesades, enagos, cotilles o faixes) dissenyat per a l'esfera domèstica era una trampa mortal en el camp de batalla. La guerra de guerrilles al Baix Llobregat no es lliurava en salons empedrats. S'executava als escarpats relleus de les Muntanyes d'Ordal i als massissos de l'entorn. Moure's ràpidament per aquesta orografia trencada, fer emboscades, saltar marges o fugir al trot de les patrulles imperials requeria, obligatòriament, indumentària d'home. Els pantalons oferien llibertat de moviment i protecció contra la malesa.
- L'acceptació dins de la confraria d'armes: El sometent era una institució secular de caràcter fonamentalment viril i testosterònic. Tot i que molts dels seus membres havien vist les seves famílies massacrades, la inserció d'una dona vestida com a tal hauria generat constants distraccions, prejudicis sobre la seva presumpta debilitat i un xoc cultural continu. Assumir l'aspecte d'un "vailet", un mosso de combat, permetia a Maria camuflar-se estèticament en el grup. No eliminava el coneixement del seu gènere real per part dels seus companys de partida (d'aquí el manteniment del pronom femení "la"), però sí que establia un codi visual militar que neutralitzava la percepció clàssica de la fragilitat femenina.
- L'escut protector contra la violència sexual sistemàtica: És una realitat històrica innegable que els exèrcits invasors utilitzaven les agressions cap a les dones com a instrument de terror i càstig a les poblacions rebels. Desconeixem si es va evidenciar durant el saqueig de Sant Vicenç del desembre de 1808. Una dona desplaçant-se sola pels camins, viatjant per la rereguarda per portar missatges, o acampant al bosc amb grups d'homes, esdevenia un blanc extremadament vulnerable. L'aparença masculina funcionava com un excel·lent mètode de dissuasió i camuflatge en la distància, reduint estadísticament el risc de ser interceptada i violentada per les tropes de Napoleó que rastrejaven el territori.
- La dimensió subversiva de l'apoderament: Des d'una lectura més sociològica, desprendre's de l'hàbit femení significava renunciar simbòlicament a la submissió, la docilitat i la passivitat que l'Estat i l'Església imposaven a les dones de l'època. Al vestir-se d'home, Maria Esclapé reclamava, per la via dels fets, el dret inalienable a la defensa armada de la seva llibertat i del seu poble, exercint una forma d’actuar i comportar-se històricament reservada als patriarques.
Com assenyalen els historiadors respecte als balls de carnestoltes posteriors, on el transvestisme entre "dones vestides d'home i homes vestits de dona" era un espai efímer d'inversió social, l'acte de La Vailet no era festiu, sinó una subversió permanent per motius de vida o mort.
Això explica per què, finalitzada la guerra el 1814 amb el retorn de l'absolutisme de Ferran VII, les gestes de guerrilleres com ella van ser intencionadament esborrades o minimitzades per les autoritats de la restauració. Una dona amb experiència de combat, que havia trencat la barrera del gènere i l'uniforme, resultava altament incòmoda per al discurs de la nova moralitat d'estat.
L'oblit institucional i la recuperació de la memòria històrica
Durant moltes dècades, l'existència d'aquesta guerrillera va penjar del fil fràgil d'esments aïllats en obres com la citada del pare Ferrer o en les històries transmeses vora el foc en les llars de Sant Vicenç dels Horts i Sant Boi. Només algun referent topològic menor, com el "carreró de la Vailet", a Sant Boi, mantenia una feble espurna del seu llegat en la trama urbana antiga.
L'autèntica revolució entorn de la seva figura es va orquestrar a partir de la fi del segle XX i l'inici del segle XXI, coincidint amb el gran esforç de les democràcies municipals per reescriure la història integrant-hi les minories, les classes populars i, molt especialment, la perspectiva de les dones. En aquest procés, cal destacar el paper de l'Arxiu Municipal de Sant Vicenç dels Horts. El seu equip, juntament amb blocs d'història local i investigadors/es compromesos/es, va investigar per localitzar actes, registres i relats que atorguessin base documental al mite. Van demostrar empíricament que l'heroïna era Maria Esclapé.
Ella representa la tasca i sacrifici d'aquelles persones, i molt específicament de les dones, que, després del col·lapse de les institucions militars regulars en desastres com la Batalla de Molins de Rei, es van negar a resignar-se al saqueig i el sometiment de l’imperialisme.
