Marisol Aranda està a punt de complir 65 anys i de tancar una etapa de gairebé cinc dècades vinculada al comerç de Sant Vicenç dels Horts. Nascuda a Jaén, va arribar a Catalunya amb 17 anys i va començar a treballar poc després.
Amb els anys, la seva trajectòria va quedar lligada a Perfumeria Marisol, un negoci que s’ha anat transformant i incorporant serveis d’estètica per adaptar-se als canvis del sector i a l’arribada de les grans cadenes.
Ara es prepara per jubilar-se, però la botiga continuarà amb el relleu de la seva filla i la Norma. En aquesta entrevista també repassa la seva trajectòria, els canvis del comerç i una idea que resumeix la seva manera d’entendre la vida: sentir-se útil.
Com va començar tot?
Si hagués pogut escollir, hauria estat periodista. Mai se m’havia passat pel cap que tindria una botiga o que em dedicaria a això. Nosaltres vivíem a Jaén, som gent de camp, i encara hi tinc amics i una casa. Però al meu pare li van oferir la possibilitat de venir cap aquí i, després de parlar-ho amb nosaltres, ens va semblar ideal.
“Tant per vendre com per informar, si no expliques una història no atrapes”
La seva idea era continuar estudiant?
Sí. El pacte amb la meva família era que jo estudiaria i els ajudaria. Treballava durant el dia i vaig haver de començar a estudiar de nit. Però se’m donava bé la feina i cada vegada em donaven més responsabilitats. Al cap d’un temps vaig conèixer el pare dels meus fills i vaig acabar deixant els estudis. Però la feina que tenia ja m’agradava. Era un món molt dinàmic i anàvem obrint botigues noves per la zona.
Li va quedar l’espina de no haver estat periodista?
No. No crec que sacrifiqués una cosa per una altra, sinó que vaig canviar. El que està clar és que sempre m’ha agradat explicar històries. Crec que, tant per vendre com per informar, si no expliques una història no atrapes. I tenir un negoci a prop de casa em va permetre ser empresària i, alhora, atendre els meus fills. Això sempre ha estat el més important.
Va començar a treballar molt jove.
Sí, vaig començar a treballar de seguida. Em vaig saltar una part d’aquella joventut, però també em va agradar perquè em van donar responsabilitats que al poble no tenia. Quan em vaig divorciar, amb 42 anys i quatre fills, teníem dues botigues. Una era a la planta comercial de la galeria del mercat, que havia anat perdent atractiu i vendes. Vaig pensar què podia fer amb aquells locals, vaig demanar permisos, els vaig transformar en pisos i els vaig llogar.
Finalment, em vaig concentrar en aquesta botiga, que en aquell moment era molt més petita. Al costat hi havia una tintoreria. La dona que la portava volia deixar-la i vaig aprofitar l’espai per fer més gran la botiga.
Deu haver viscut algunes crisis amb tants anys.
La crisi del 92 va ser la primera. Després va arribar l’expansió de les grans cadenes, que van començar a fer baixar les vendes.
“Em va semblar més interessant que una crema la pogués recomanar una esteticista que coneixia la clienta i sabia què necessitava”
Com va reaccionar?
Em vaig preguntar què podia fer per ser una mica més atractiva que elles. Comprar millor no podia, perquè jo era petita i elles tenien molta més capacitat de compra. El preu del mercat el marquen els grans i nosaltres anem al darrere. Però sí que podia donar més coses pel mateix preu. Em va semblar més interessant que una crema la pogués recomanar una esteticista que coneixia la clienta i sabia què necessitava. I vam posar la primera cabina d’estètica com una prova.
I l’aposta va funcionar.
Sí. Vaig conèixer una esteticista que després va estar amb mi durant uns vint anys. Vam crear un sistema que encara funciona. Quan compraves a la botiga generaves punts que podies utilitzar en els serveis d’estètica. Al principi també regalàvem petits serveis per donar-los a conèixer. Això va ajudar a recuperar les vendes.
Com és la seva relació amb la clientela després de tants anys?
La meva història sempre ha estat una història d’amor amb les clientes. Tenim unes 9.000 persones a la base de clients, tot i que no totes venen cada mes. Però moltes són amigues. Em paren pel carrer, em pregunten coses, m’expliquen com estan. Després de tants anys hi ha una relació que va més enllà de vendre un producte.
Quan va començar a plantejar-se la jubilació?
Fa uns dos anys que em vaig plantejar que volia deixar-ho. Ara faré 65 anys i a finals de mes em jubilaré oficialment. De moment encara estic ajudant perquè la transició funcioni bé.
El negoci queda en bones mans. Una part la continuarà la meva filla i l’altra, la Norma. Jo els donaré un cop de mà de tant en tant. La idea és mantenir el que ha funcionat. Durant un temps seguiré vinculada, encara que cada vegada seré menys necessària.
“El gran atractiu del petit comerç és la proximitat, la confiança i ser molt especialista en alguna cosa”
De tots aquests anys, amb quin moment es queda?
Si em pregunta per la meva vida personal, em quedaria amb quan em vaig divorciar, perquè vaig recuperar una part de mi que havia quedat enrere. Si em pregunta per la vida professional, amb quan vaig començar a muntar les cabines, perquè vaig veure que allò tenia moltes possibilitats. I, si em pregunta per la meva part més espiritual, mai havia estat tan conscient com ara de com soc d’afortunada.
Què trobarà a faltar quan ja no hagi de venir a la botiga?
T’ho diré quan arribi. Ara mateix no ho sé. Però hi ha una cosa que forma part del meu ADN. Si jo hagués d’escollir què voldria que posessin a la meva làpida, m’agradaria que hi posés “Va ser útil”. No sé per què tinc aquesta necessitat de servir per a alguna cosa. Quan aquí ja no em necessitin, segurament buscaré altres maneres de continuar sent útil.
I ja li han aparegut nous projectes.
Sí. M’han proposat ajudar en un projecte social, tinc ganes de viatjar, tinc quatre nets, m’encanta llegir i tinc ganes d’anar al meu poble. Però no vull plantejar-me la jubilació com una obligació d’omplir el temps.
Després de tants anys vinculada a la Unió de Botiguers, quin consell donaria avui al comerç de Sant Vicenç dels Horts?
Sincerament, els consells, quan els dones en un moment complicat, fins i tot fan una mica de ràbia. Ara torna a haver-hi canvis i els comerciants s’hi hauran d’adaptar, com ens hem adaptat sempre.
Si hagués de donar-ne un, diria que continuïn especialitzant-se. El gran atractiu del petit comerç és la proximitat, la confiança i ser molt especialista en alguna cosa. Nosaltres hem sobreviscut per això.
“El que s’hauria de fer és facilitar que una persona que vol deixar un negoci pugui trobar una altra persona que el vulgui continuar”
Un dels reptes és la falta de relleu generacional.
És una realitat aclaparadora. Jo l’he viscut en part, perquè la meva filla no ha volgut assumir-ho tot, i em sembla normal. Un fill no té per què voler fer el mateix que ha fet el seu pare o la seva mare. El que s’hauria de fer és facilitar que una persona que vol deixar un negoci pugui trobar una altra persona que el vulgui continuar.
Creu que el petit comerç té futur?
Sí, però s’ha de transformar. El negoci petit necessita canviar i, si no, no sobreviurà. Tampoc s’ha de presentar sempre com el gran damnificat, perquè els grans també tenen els seus problemes i també estan buscant solucions. El petit comerç té la proximitat, la confiança i l’especialització.
Llavors, si hagués de resumir tota la seva trajectòria en una frase, quina seria?
“Ser útil passant-m’ho bé”. Perquè, si només dic “ser útil”, sembla que hagi estat una màquina de treballar, i no. És veritat que soc molt treballadora i molt constant, però m’ho he passat molt bé. Mai he emprès una feina sense motivació. He treballat molt, però també he gaudit molt.
